La història del municipi de Sant Martí de Centelles té molts punts en comú amb els municipis que tenen el seu origen històric en el terme del castell, després baronia senyorial, de Sant Esteve o de Centelles. Aquest segon nom del castell prové, de fet, de la nissaga aristocràtica que n’exercí el domini i jurisdicció com a mínim des del segle XI i fins al segle XIX. La nissaga, a través de diferents entroncaments ha perdurat i actualment encara ostenta el títol de comte del Castell de Centelles, creat el 1599. Aquesta família tingué un paper molt destacat en la història dels Països Catalans, i una branca d’aquest llinatge s’establí al Regne de València, on foren senyors de Nules i Oliva.

El castell inicialment dit de Sant Esteve es documenta des de l’any 898 i als seus peus es trobava el vilar, o domini rural, dit de Centelles. D’aquest en van prendre el nom l’antiga parròquia de Sant Martí, la família aristocràtica, el castell, la baronia, el comtat i, finalment, l’actual municipi. La vila de Centelles, nucli del municipi veí del mateix nom, també en va prendre el nom quan la nissaga aristocràcia va convertir l’original vila de Santa Coloma de Vinyoles en la seva residència fora del castell.

El municipi actual de Sant Martí es va formar amb una part de l’antiga baronia i comtat de Centelles. Aquest conjunt territorial comprenia les demarcacions de les parròquies de Sant Martí de Centelles i de Sant Miquel Sesperxes, que se li uní com a sufragània des dels seus orígens (segle XII), i la de Sant Pere de Valldaneu. Començà a funcionar com a municipi independent cap al 1840, com a resultat de la desaparició de les jurisdiccions feudals i la creació dels municipis contemporanis.

El nucli més important del municipi és el veïnat de l’Abella. El seu origen es trobava en un conjunt de molins hidràulics sota domini de Santa Maria de l’Estany i dels senyors de Centelles. Els molins es trobaven entre el riu Congost i el recorregut de nord a sud del camí ral de Barcelona a Vic. Es documenten des de mitjans del segle XI. A partir dels segles XIII-XIV, un dels masos del veïnat, dit Vila, va patrimonialitzar els molins mentre creava altres serveis, com un molí de drap, un hostal, una carnisseria o una farga. La puixança del mas Vila de l’Abella va promoure el creixement del nucli, que l’any 1686 tenia 14 cases i el 1860 ja en tenia 27. Aquest creixement va fer que es construís una capella pròpia del mas Vila que donava servei al veïnat, que ja existia l’any 1541. Es trobava arran del camí ral i després que fos cremada durant la Guerra de Successió (1713) fou reconstruïda en un punt més elevat, on es troba avui.

Al segle XX, el nucli de l’Abella va veure un nou creixement, primer amb la construcció de la nova carretera, dita Carretera de Ribes (1840), i sobretot per l’arribada del tren (1878). Amb el tren, l’Abella es va convertir en una destinació d’estiueig de la burgesia barcelonina, que es va concentrar en les terres del mas Oller, entre l’estació de FFCC i la casa de pagès. Aquest fou l’origen de la Colònia Oller, que en les darreres dècades ha perdut el seu caràcter de “colònia d’estiueig” per convertir-se de manera progressiva en un veïnat més del municipi. De fet, allà s’hi troben equipaments municipals com el Parc de les Alzines de l’Oller, la Pista Poliesportiva i el Restaurant-Punt d’Informació Turística de l’Oller.